Recentment he començat un llibre genial que es diu Homo Videns i es de Giovanni Sartori (per qui l'interesi de la editorial Taurus).
Faig referencia a ell perquè m'està fent veure la realitat del que representa la televisió per als nostres nens ja que s'ha convertir en una mena de baby sister per a ells i està obtenint, mica en mica, més autoritat que fins i tots els pares i els mestres.
El que no es pot fer es generalitzar y dir que la televisió és bona o és dolenta. El problema més important que hi trobo és que la televisió, mal gestionada, és una font de violencia. El nen, textualment, és una esponja que registra y absrbeix indiscriminadament tot el que veu (ja que no poseeix capacitat de discriminació). Això sumat a la cultura de la incultura en la que vivim forma un conglomerat explosiu.
M'explico: el fet que la imatge hagi esdeingut un eix centrar de la nostra vida ha portat a que l'home aprnegui abans a mirar imatge (a absorbir-les) que a llegir o escriure. No queda cap mena de motivació que faci que els nens tinguin ntriga per investigar i per aprendre més enllà del que el televisor els ofereix, i així es comença a perdre el sentit de tot, perquè el que veiem i el que escoltem, no és més que una manipulació a nivell global sobre allò que volem que veiem i que escoltem.
