Hola de nou!
Us adjunto un fragment d'un assaig que he fet entorn al llibre que us deia en entrades anteior (Homo videns). Espero que us agradi, però sobretot que us serveixi, com a mí, per pendre consciencia que la televisió no és només una màquina més, sinó una eina de poder exercida i explota en descriment de l'activitat intel·lectiual de l'home. Com deia un home en algun programa "reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi".
(...) la masiva implantació de màquines i endròmines (bàsicament les anomenades noves tecnologies) que, mica en mica, van adquirint més importància que l’espai reservat al saber, a la recerca, en definitiva, a l’activitat intel·lectual que, de sempre, a diferenciat l’home de la resta d’animals; la capacitat de raonar.
Es precisament això el que està desnaturalitzant l’home. És a dir, la societat en sí ha introduït aquesta tecnologia sense pensar, gairabé per inèrcia i sense una educació prèvia, sense mesurar-ne les conseqüències i sense advertir a la població que no podia convertir-se en un mètode de vida. I per què? La resposta és ben senzilla: la televisió s’ha anant convertint mica en mica en una forma de poder inmesurable fins el punt de creure que cada una de les paraules que d’ella sortien es tornaven veritats universals.
La comoditat de no haber de pensar, de no fer un esforç per llegir o simplement de tumbar-se en una butaca i rebre d’un sol cop la imatge i la seva interpretació (sense ni tan sols pensar en la seva possible manipulació) ha pogut amb milions de ments que llegien llibres i diaris, anaven al teatre…al cap i a la fi, amb persones que eren capaces de pensar o de dur a terme qualsevol tipus d’activitat intel·lectual. La conseqüència directa d’aquest fet és que l’home perd la capacitat de discernir, de diferenciar entre allò real i allò que ens volen vendre com a real, en altre paraules, perd tota la capacitat crítica i aquí és on entra en joc un altre punt que Giovanni Sartori ataca sense miraments: la democràcia i el concepte d’opinió pública.
Es precisament això el que està desnaturalitzant l’home. És a dir, la societat en sí ha introduït aquesta tecnologia sense pensar, gairabé per inèrcia i sense una educació prèvia, sense mesurar-ne les conseqüències i sense advertir a la població que no podia convertir-se en un mètode de vida. I per què? La resposta és ben senzilla: la televisió s’ha anant convertint mica en mica en una forma de poder inmesurable fins el punt de creure que cada una de les paraules que d’ella sortien es tornaven veritats universals.
La comoditat de no haber de pensar, de no fer un esforç per llegir o simplement de tumbar-se en una butaca i rebre d’un sol cop la imatge i la seva interpretació (sense ni tan sols pensar en la seva possible manipulació) ha pogut amb milions de ments que llegien llibres i diaris, anaven al teatre…al cap i a la fi, amb persones que eren capaces de pensar o de dur a terme qualsevol tipus d’activitat intel·lectual. La conseqüència directa d’aquest fet és que l’home perd la capacitat de discernir, de diferenciar entre allò real i allò que ens volen vendre com a real, en altre paraules, perd tota la capacitat crítica i aquí és on entra en joc un altre punt que Giovanni Sartori ataca sense miraments: la democràcia i el concepte d’opinió pública.
(...)
Un cop llegit això, la meva pegunta seria: " si la televisó pot absorbir tan de poder i pot influir tant en les persones, no hi hauria alguna manera de robar part d'aquest poder i dedicar-lo a l'educació de les persones? No es cert que la televisió arriba a moltíssimes llars qu, sovint, no reben ni una eduació formal? Perquè no es pot veure com una eina primrdial? Cal treballar i molt!
